Això no obstant, per a vosaltres no sóc més que traces d’atramentum scriptorium, o almenys en aparença, ja que en el fons no hi ha més que una gran il·lusió amb que revestir un codi binari d'allò més elemental, perque no -ja ho sabeu que no-, aquí no hi ha tinta per enlloc.
Entre nosaltres s'obre un vast horitzó virtual. Jo –allò que de mi sabeu– només sóc latència, possibilitat; un feix de
projeccions simbòliques, un bagot d’impressions que, rere codificar-se i descodificar-se, algú ordena per dotar-les de sentit. Així que, si us plau, no doneu res per cert.
Sou lliures, doncs, d'imaginar-me com estimeu. Jo sóc –seré?– allò que vosaltres –lectors– acabeu construint en la vostra intimitat, ja que per a vosaltres només seré un batec de possibilitat, un batec que trem sota l'aparença d'un distret gargot de tinta negra.
Jo hauria de ser Sofia
March.