Atramentum escriptorium (Cfr.
Cels, VIII. 4):
modalitat de tinta, o licor negre, destinada a l'escriptura
sobre paper o pergamí.
Des que l’ésser humà
descobrí la intimitat, el seu endins, advertí un abisme
d’insondable profunditat, un univers d’encriptades regions, obscur i replet
d’enigmes que emanaven de la més pregona depressió.
Durant mil·lennis, gràcies
a l’ús de la tinta, hem pogut expressar els bramuls que la nostra ànima ululava
com criatura malferida. A través de la tinta hem pogut –cregut– aquietar la
fera, apropar-nos-en i domesticar la seua empenta.
Amb màcules precisament conjuntades, hem possibilitat la comunicació de les més fondes intimitats de
l’existència; fixat allò que de la veu s’evaporava; composada la memòria
col·lectiva, el saber ecumènic. Donant solta a la metàfora –meravellós enginy erigit sobre una altre enginy: la tinta–, hem donat veu als
silencis, convertit els misteris en problemes i elucidat grans regions velades.
I amb tot, de la reconeguda
prominència, de l'encara ara presència omnímoda, la tinta, l’atramentum scriptorium, és la
gran damnificada del segle XXI. No sols pel desús, sinó
per l’escarn amb la que se l’arracona, doncs ens expressem sense ella, però sense
deixar d’emular-la per tal de fer-ho.
El codi binari, qui ara ha
pres el domini en el terreny de l’expressió, no té sentit per a nosaltres si no
pren un substrat tintori abans i després de recórrer el canal visual, sempre sota
la forma del negre sobre blanc, de l’atramentum
scriptorium (o atramentum
librarium si es prefereix).
Avui, més que mai, la tinta és,
en ella mateixa, el clar reflex d’una metàfora; tants anys donant substrat a eixa
preciosa figura retòrica que al remat s’ha convertit en ella. Avui dia, la tinta,
és metàfora; avui dia, la tinta és poesia.
